Segons la mida del gra abrasiu:
Es relaciona principalment amb la rugositat de la superfície i la productivitat de la superfície mecanitzada. Quan es tritura en brut, el marge de mòlta és gran i el valor de rugositat superficial requerit és gran, de manera que s'han d'utilitzar grans abrasius més gruixuts. Com que els grans abrasius són gruixuts i els porus són grans, la profunditat de mòlta pot ser gran i la mola no és fàcil d'obstruir i escalfar. Quan es tritura fi, el marge és petit i el valor de rugositat requerit és baix, de manera que es poden seleccionar grans abrasius més fins. En termes generals, com més fins siguin els grans abrasius, millor serà la rugositat de la superfície de mòlta.
Segons la duresa i la seva selecció:
La duresa de la mola es refereix a la fermesa de l'adhesió entre els grans abrasius i l'adhesiu a la superfície de la mola. La duresa suau de la mola significa que els grans abrasius de la mola són fàcils de caure, i la duresa de la mola significa que els grans abrasius són difícils de caure. La duresa de la mola i la duresa de l'abrasiu són dos conceptes diferents. El mateix abrasiu es pot convertir en moles de diferent duresa, que es determina principalment pel rendiment i la quantitat de l'aglutinant i el procés de fabricació de la mola. La diferència significativa entre la mòlta i el tall és que la mola té "auto-afilat". Escollir la duresa de la mola és en realitat triar l'autoesmolat de la mola. S'espera que els grans abrasius afilats no caiguin massa aviat, i els grans abrasius no cauran després d'haver-se esmussat. El principi general per triar la duresa de la mola és: quan es processen metalls tous, per evitar que l'abrasiu caigui massa aviat, s'ha d'utilitzar una mola dura. Quan es processen metalls durs, per tal de poder eliminar a temps els grans abrasius roms, exposant així nous grans abrasius amb vores afilades (és a dir, autoafilant), s'ha d'utilitzar una mola suau. El primer és perquè quan es triten materials tous, els grans abrasius de treball de la mola es desgasten molt lentament i no s'han de desenganxar massa aviat; això últim és perquè quan es triten materials durs, els grans abrasius de treball de la mola es desgasten ràpidament i s'han d'actualitzar ràpidament. Quan es tritura fina, per tal de garantir la precisió i la rugositat de la mòlta, s'ha d'utilitzar una mola una mica més dura. Quan el material de la peça té una conductivitat tèrmica deficient i és propens a cremades i esquerdes (com la mòlta de carbur cimentat, etc.), la mola seleccionada hauria de ser més suau.
Segons l'organització:
L'organització de la mola es refereix a la relació de volum de les tres parts de la mola, és a dir, els grans abrasius, l'aglutinant i els porus. Normalment es classifica pel percentatge de grans abrasius en el volum de la mola. Hi ha tres estats organitzatius de la mola: atapeït, mitjà i fluix; es subdivideixen en 0-14, un total de 15 nivells. Com més petit sigui el nombre d'organització, més gran és la proporció de grans abrasius i més ajustada és la mola; per contra, com més gran és el nombre d'organització, menor és la proporció de grans abrasius i més fluixa és la mola.
Segons la forma, la mida i la selecció:
Les moles es fabriquen en diverses formes i mides segons l'estructura de la màquina-eina i les necessitats de processament de mòlta. La taula 6 mostra diverses formes, mides, codis i usos de moles d'ús habitual. El diàmetre exterior de la mola s'ha de seleccionar el més gran possible per augmentar la velocitat perifèrica de la mola, la qual cosa és beneficiosa per millorar la productivitat de la mòlta i la rugositat de la superfície. A més, si la rigidesa i la potència de la màquina-eina ho permeten, si es selecciona una mola més àmplia, també es pot millorar la productivitat i es pot reduir la rugositat. Tanmateix, quan es molen materials sensibles a la calor, l'amplada de la mola s'ha de reduir adequadament per evitar cremades i esquerdes a la superfície de la peça.
